Sabeu què és passar-vos un viatge en tren de dues hores devorant lletres sense parar ni a parpellejar? Si no ho sabeu, al pròxim viatge, proveu d’obrir Arran de l’Ebre de Cinta Arasa i ja m’ho explicareu. Quan, al tren, li vaig explicar al passatger del meu costat el tema del llibre i em va dir “A mi, aquest tipus de llibres no m’agraden”, me’n vaig adonar que no seria fàcil contagiar-vos, estimats lectors, tot allò que em va fer sentir la lectura d’Arran de l’Ebre pels prejudicis d’un tema tan immensament tractat en la nostra literatura com és la petjada de la guerra i la no menys dura postguerra. Però us ben asseguro que, aquesta, no és una novel·la sobre la Guerra Civil més.

 

Cinta Arasa, nascuda a finals dels setanta, demostra un gran treball darrera d’esta primera seua novel·la que interpreta una etapa de la nostra història des d’una mirada allunyada. Per això es pot permetre jugar al seu antull amb el temps del relat. Rebobina, córre, va a relentir... Tot per a fer casar una varietat de trames tal que si les ordenéssim cronològicament anirien des del mateix any trenta-sis –amb l’inici de la batalla cruenta- fins als nostres dies –quan una altra batalla, la de la lluita antitransvasament, també ocupa els nostres carrers. La gran càrrega simbòlica de molts elements narratius i la intriga obscura dels secrets d’una família que passen de generació en generació sense deixar a ningú indemne em va recordar de seguida Rodoreda. Una influència de la qual Arasa no se n’amaga, honestament citant-la diverses vegades en boca dels seus personatges.

 

Un dia, escoltant una entrevista que li feien a la ràdio vaig riure sola quan li van amollar la típica pregunta "i tu que has estudiat ciències polítiques i treballes a l’administració, com és que et dediques a escriure?". No recordo ben bé la seua resposta, però va defensar valentament que per desenvolupar el talent literari no fa falta estudiar una cosa o una altra o ser de ciències o de números, sinó que el que fa falta és treball i perseverança. Una pregunta que ella mateix respon a l’interior de la novel·la ja que la història dels seus personatges també li serveixen per reflexionar sobre l’ofici d’escriptor, els dimonis interns que aquest desencadena, l'autoestima, la persecució d'un somni que com més el busques menys arriba... En definitiva, allò que cap escriptor pot evitar treure de portes enfora en algun moment.

 

I finalment, destacar el rigor històric en el retrat de la ciutat de Tortosa i l’audàcia a l’hora de fer un encadenament de la història individual amb la història col·lectiva a través d'imatges i símbols punyents. A la pàgina de Facebook d’Arran de l’Ebre en podreu trobar més detalls, però espero que amb el que us he explicat aneu corrents a la llibreria i us feu amb un exemplar.